Bitllet a Londres


Miro la pantalla blava amb lletres grogues. Em giro i veig els pares, que han vingut a acomiadar-se. La mare em repeteix que cuidi l’alimentació. I el pare diu que em fixi sempre en la destinació dels autobusos si no em vull perdre per Londres. Els abraço. Vull plorar. Sé que em trobaran a faltar i estaran preocupats les 24 hores del dia. M’enrabio amb mi mateixa. Per egoïsta, per fer-los pagar els plats trencats. Però, sobretot, per culpa teva. Perquè si haguessis pres una decisió, ara no tindria un bitllet d’avió a les mans.

Poc després de l’enlairament, comencen les turbulències. Les sacsejades remouen records dels dies que hem passat junts. Recupero retalls de converses, fotografies borroses de moments compartits i melodies de rialles. Prou, prou, prou. Trec l’iPod i poso la música tan forta com aguanten les orelles. La veïna de seient em mira estranyada de la meva capacitat auditiva. La llista de reproducció de l’aparell és punyetera i posa el dit a la ferida. Sonen, una darrera l’altra, totes les cançons que parlen de tu. Finalment, busco ‘Forget you’.

M’adormo amb la veu de Cee Lo Green. Per variar, apareixes tu. Vesteixes com aquell dia. Tens el meu mòbil a la mà i m’ensenyes la pantalla. Recordo l’últim dia que ens vam veure. Em vas posar a prova amb un missatge: “T’atreveixes a fer campana per anar a fer un café? Estic a la porta de la facultat”. Però el somni tergiversa el record. I el missatge que m’ensenyes són les últimes paraules que et vaig sentir dir aquell matí: “no ho sé”.

Quan el pont d’aterratge trepitja per primer cop l’aeroport, decideixo passar pàgina definitivament. Començo una nova etapa en un nou país. Deixem enrere les cabòries. Repeteixo aquesta última frase constantment mentre baixo de l’avió i segueixo les indicacions per a trobar l’equipatge. Definitivament, a partir d’ara, t’arracono entre els records del passat.

Quan tots els passatgers del vol arribem al vestíbul, sento una mica de malenconia. Molts es retroben amb familiars, hi ha algú que els espera i els dóna la benvinguda. Camino amb el cap cot pensant en tots els qui deixo enrere. De cop, sento que algú crida el meu nom. Definitivament, m’he quedat sorda per culpa de l’iPod perquè em sembla sentir la teva veu. Aixeco els ulls i et trobo a l’altra banda de la barana, a unes deu passes d’on sóc. Sembla l’escena d’una pel·lícula cursi de diumenge per la tarda. A la mà dreta duus un gira-sol i a l’esquerra una cartolina. Gires el cartell i veig que hi has escrit “Ja he decidit!”. Encara petrificada només sóc capaç de dir-te ben fort: “I ara, què hem de fer?”

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s