Roses


Va sortir del Palau de Justícia enrabiada. Tenia un mal dia, i ja era el dotzè mal dia consecutiu. S’havia discutit amb la seva parella a l’hora de dinar i va preferir no dirigir la paraula a cap company de feina. De fet, quan el secretari li havia ofert cafè, ella havia respost de mala manera que preferia no acostar-se a la cafeïna. No volia anar cap a casa tan aviat, no tenia cap pressa per continuar la discussió del migdia. De cop, es va girar un vent lleu que la va acariciar i li va regalar una fragància embriagadora. Com si les sabates sabessin d’on provenia l’olor, es va posar a caminar pel carrer de Ferran el Catòlic cap amunt.

Quan era davant de les escales del passatge de la Reina Joana, va sonar el mòbil dins de la bossa. Instintivament, el va treure de les profunditats de roba i pell. A la pantalleta, hi va veure el telèfon del seu xicot. El vent es va aturar i ella també. Es va plantejar tornar enrere i contestar la trucada. Però quan el peu esquerra ja retrocedia, va tornar a bufar el vent perfumat. La brisa li empenyia lleument les espatlles. Va tancar els ulls i va deixar-se emportar.

Sense adonar-se, va arribar als Jardins de la Francesa. Encara hi havia nens jugant, però ni en va sentir les veus ni les rialles. Va anar cap al petit estany i va posar la mà enmig d’un raig d’aigua fresca. Sentia que cada gota d’aigua que mullava el palmell de la mà li retornava un bri de serenitat. Va pensar que ella era radicalment diferent de l’aigua. No li agradaven els imprevistos, ho volia tenir tot controlat. Va tancar el puny però l’aigua no es va deixar atrapar.

El vent va tornar a envoltar-la i, aquest cop, va sentir més forta la dolça aroma. Per primera vegada en les últimes setmanes, va deixar que els pulmons agafessin tant aire com volguessin. Primer una llarga inspiració i, després, va deixar anar una gran alenada. Quelcom li va dir que havia d’entrar al claustre de la Catedral.

Un cop dins, el vent es va aturar en sec. Va haver de tancar i obrir els ulls dues vegades per creure el que veia. Tot el claustre, cada racó, estava ple de roses. Els murs de pedra, els capitells, tot ell desprenia el perfum que l’havia guiat. Es va costar a un pom de flors i va acariciar els pètals d’una rosa. S’hi va acostar, i com si li parlés a cau d’orella li va donar les gràcies. El vent perfumat s’havia endut, encara que només fos per una estona, totes les cabòries.

La rosa és puresa, és innocència, és amistat, és passió, és amor. Quantes emocions i sentiments en una sola flor! La rosa és esdeveniments, és tendresa, és alegria, és tristesa, és dolçor, i és: gust per l’efímer, per la sensibilitat, per la vida, per l’art, per la pintura, per la literatura i per la natura”. M.A. Perpinyà.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Roses

  1. Rosa Maria ha dit:

    Cértament, la rosa és tot el que esmentes. Bonic escrit, visual i ric en sensacions. Boniques imatges.

  2. Rosaura ha dit:

    M’has fet olorar a rosa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s