Som el que “tuitegem”


L’altre dia llegia un post de Joan Carles Peris. El presentador del TN Migdia posa damunt la taula un debat molt interessant i útil: la identitat digital dels periodistes. Molts mitjans s’han llançat a les xarxes socials conscients que és allà on hi trobaran el públic. De mica en mica, es podria dir que amb el mètode d’assaig-error, van configurant decàlegs no escrits de com mantenir la línia editorial a Internet. Però l‘ús de les xarxes socials és transversal i els periodistes les continuen utilitzant fora de l’horari laboral. Per això convé que ens plantegem qui som els periodistes en els comptes personals de Twitter i Facebook. Estem de servei quan publiquem a les xarxes socials?

Per respondre aquesta qüestió, convé anar a l’essència de la xarxa social Twitter. La majoria dels usuaris reconeix que hi va entrar per rebre informació d’altres “tuitaires”. Per tant, a Twitter busquem fonts d’informació fiables, altres usuaris que piulen temes que ens interessen. Quan algú comença a seguir un periodista ho fa perquè ja confia en la credibilitat d’aquest professional. Aquest hipotètic seguidor espera continuïtat i coherència entre la feina que fa el periodista en el mitjà on treballa i el seu “timeline”.

Si mirem Twitter des de la perspectiva periodística, està clar que és una eina cada vegada més útil. Permet una relació més transparent entre els mitjans i el seu públic, serveix per prendre el pols dels temes que més interessen, i desdibuixa les barreres entre qui ofereix informació i qui la rep. Individualment, Twitter ajuda els periodistes a estar permanentment informats i també donar a conèixer fets en el mateix moment en què es produeixen, o compartir opinions amb la resta d’usuaris.

Cal apuntar un altre factor per respondre la pregunta inicial: el periodisme és una vocació a temps complert. De la mateixa manera que el metge no ho deixa de ser pel fet de treure’s la bata blanca, el periodista no guarda la motivació d’informar al calaix de la redacció.

Així, doncs, els periodistes hem de mesurar què publiquem a les xarxes socials perquè encara que “tuitegem” des de casa en pijama o a la sala d’espera del dentista, som professionals i la gent que ens segueix espera que ho siguem. No es tracta d’autocensurar sinó de respectar un criteri i reflexionar sobre com volem que ens vegin els altres a la xarxa. En definitiva, hem de triar qui volem ser digitalment i actuar en coherència amb aquesta identitat.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Actualitat, Comunicació i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Som el que “tuitegem”

  1. Aleix ha dit:

    Fa temps vaig apuntar-me a seguir un periodista expert en política. Al cap de poc, vaig adonar-me que parlava de la seva vida personal, de futbol, etc. i, de tant en tant, de política. M’avorria. He deixat de seguir-lo perquè no m’aporta el que esperava. Ara, la seva credibilitat és la mateixa. Això sí, potser els periodistes influents haurien de tenir un compte de twitter personal i un altre de professional, no? Però això planteja també quin grau d’esclavitud a les xarxes socials volem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s