Els binocles de la responsabilitat


El diumenge es va despertar gris i amb un vent que anunciava pluja. Quan va arribar al lloc de socors, els companys havien decidit hissar banderes grogues. El vent arrissava el mar i hi havia una corrent traïdora. Va agafar els binocles i la resta de l’equip de socorrista i va caminar per la sorra cap a la cadira metàl·lica on faria guàrdia.  Durant uns minuts, el moviment de l’aigua el va hipnotitzar i va cantussejar l’Himne dels pirates. Unes rialles el van tornar a la realitat. Un grup de sis adolescents, d’uns 13 anys, portaven una barca inflable cap a la vora de l’aigua. El socorrista es va incorporar en la cadira i se’ls va mirar a través dels binocles.

Les onades espetegaven contra el plàstic de l’inflable i el tombava com si les onades hi volguessin jugar. Els nois i noies havien d’agafar amb força les cordes per controlar la barca. El socorrista va notar una punxada a l’abdomen que el va posar en alerta. Va pensar que la intuïció femenina devia ser una sensació semblant a aquella. Un pressentiment el va fer baixar de la cadira i esperar assegut a la sorra. Desitjava amb totes les forces que els joves desistissin de sortir al mar en aquelles condicions.

Un dels xicots es va fer el valent. Va arreplegar una corda de la barca i es va llançar a l’aigua. Va començar a nedar i nedar. La preocupació creixia dins el cos del socorrista amb cada metre que el noi s’allunyava de la costa. Per un moment, va examinar la platja, però enlloc va trobar cap adult responsable de la colla. Quan va tornar a fixar la mirada a l’aigua, no només hi havia el valent sinó que els cinc joves que abans s’ho miraven des de la vora ja estaven arribant  a la barca. El socorrista es va aixecar encastant-se els binocles a la cara per no perdre detall de què pogués passar.

Una onada més alta que la resta va tombar la barca, se’n va encapritxar i la va llevar de les mans dels adolescents. El socorrista estava nerviós. Caminava d’una banda a l’altra amb els binocles. No li agradava com s’estava torçant la situació. Els nois estaven lluny de la sorra, en una zona força profunda i havien perdut el punt on es podien agafar si es cansaven de nedar. La corrent va ser benvolent i es va endur l’inflable blau i groc cap a la platja. El socorrista va anar a buscar la barca i va esperar que els nois sortissin de l’aigua per recollir-la. Quan el primer vailet va arribar a la sorra entre riures, el socorrista va treure el feix de nervis renyant el noi. Li va repetir paraules com “imprudència”, “responsabilitat”, “perill”, i “inconsciència” una dotzena de vegades. Quan va acabar el sermó, el xicot se’l mirava estranyat i només va respondre: “Sorry, I don’t speak catalan”.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Actualitat, Persones, Societat i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s