Rostres de la Belle Époque


La Belle Époque va ser un període de pau, prosperitat i progrés a Europa. També van ser anys de canvis socials. Tot això, ho diuen els llibres d’història i les enciclopèdies. Però el passat està fet de personatges coneguts i desconeguts que han teixit històries petites. L’exposició ‘Retrats de la Belle Époque’ presenta els rostres, les mirades, que van veure canviar el continent fins l’esclat de la I Guerra Mundial.

Pintors com John Singer Sargent o Joaquín Sorolla, ens acompanyaran al llarg de la mostra. Així doncs, són els primers personatges del recorregut.

En la segona sala, hi ha quadres que es miren de reüll i dones amb el cap ben alt. Els retrats de societat són un mirall del joc d’aparences en què es basaven les altes esferes de l’època. Tot i això, no s’hi val quedar-se en la superficialitat dels vestits de seda. Sota les perles que llueix la infanta Eulàlia, hi ha una ferma defensora del feminisme, posicionament pel qual va ser apartada de la monarquia.

Els rostres són únics, com les personalitats. A la tercera sala, s’hi exposen temperaments i caràcters. Mentre la dona d’Armand Guillaumin llegeix plàcidament, qui va ser l’esposa de Ramon Casas és mostra sorruda i capficada. Al seu costat, el jove Leonid N. Andreiev imagina, amb la camisa tacada de pintura, com serà el pròxim quadre.

El següent espai de la mostra recorda aquelles tardes plujoses de tardor en què miràvem fotografies dels avis i besavis. Les famílies Errázuriz i Nelson Morris s’han reunit ben empolainats davant la paleta de Sorolla. La família del pintor, en canvi, és més senzilla. La naturalitat de la dona i els fills desprèn calidesa, la mateixa que transmet la taula del dia de Nadal amb pares, avis, tiets, cosins i germans plegats.

La melodia d’un piano condueix a la cinquena sala. Tots els quadres estan en silenci excepte un, el d’Edvard Grieg acompanyant la seva dona al piano. Nina Grieg entona una cançó popular noruega. El pintor Peder Severin Kroyer convida a una de les vetllades musicals que el matrimoni organitzava a la residència de Copenhagen.

De cop, es gira un aire fresc. El sisè espai és ple de camps daurats, jardins i terrasses. Els personatges ja no es mostren tibats conscients que els retraten, denoten espontaneïtat, tranquil·litat i plaer.

A partir d’aquí, les sales i passadissos del Caixa Fòrum s’enfosqueixen. A finals de la Belle Époque, l’expressionisme representava una visió tràgica de la vida fins el punt de distorsionar la realitat. Els retrats són tenebrosos. Marxem de l’exposició abans que ‘La Sibil·la’ ens predigui un mal presagi.

Després de l’última sala, s’agraeix retrobar el sol rogent que ja s’amaga darrere de Collserola i tenyeix amb tons daurats tota la ciutat.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Exposicions, Moments i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Rostres de la Belle Époque

  1. Rosa Maria ha dit:

    Després de llegir les teves paraules, ja em veig a Caixa Forum altra vegada, perquè s’ho val.
    Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s