Desconeguts


A les 13.44 h, el metro anava ple de gom a gom. Amb una mà s’agafava a la barra blanca i amb l’altra, es ventava amb un diari gratuït. Tot d’una, els passatgers es van sacsejar per un giravolt en les vies. Llavors, el va veure al fons del vagó. El dia anterior es preguntava què se n’havia fet d’aquell personatge. I, després d’un any, el tornava a tenir davant.

Recordava perfectament el primer dia que el va trobar. Escoltava ‘Hey Jude’ a l’iPod i, com s’hi fos una aparició, va veure la réplica de John Lennon al costat de la porta del comboi. Amb la seva melena llarga i castanya. Duia aquelles ulleres tant rodones com dues monedes i una camisa ampla i d’estampat exòtic.

El John Lennon de la L1, com l’havia batejat mentalment, l’acompanyava cada dia en el trajecte cap a la feina. Quan pujava a l’estació de plaça de Catalunya, ja l’esperava al primer vagó i tots dos baixaven a la mateixa parada. Així, es van veure diàriament durant dos mesos. L’hivern va omplir d’abrics i bufandes les andanes i el John Lennon de la L1 va desaparèixer.

No havien intercanviat ni mitja paraula mai. Només havien jugat a creuar mirades, o a intentar llegir les pàgines del llibre de l’altre. Eren uns complets desconeguts, però d’alguna manera, s’havia forjat una complicitat silenciosa entre ells.

No sabia qui era el John Lennon de la L1, ni a on anava. Però es va sentir recomfortada en tornar-lo a veure. S’acostaven a la parada on sempre baixaven plegats. El John Lennon es va acostar a la porta metàl·lica i durant mig minut van estar l’un al costat de l’altre. Quan ja es veia l’andana a través del vidre brut i ratllat, l’home misteriós va cantussejar ben fluix “You can say I’m a dreamer, but I’m not the only one”.

El metro es va aturar. Ella va apretar el botó verd i va sortir apressada cap a les escales, com cada dia. El John Lennon va quedar enrere, com cada dia. Els seus camins es van separar. Però tots dos sabien que l’endemà es retorbarien puntualment a es 13.44 h a l’estació de plaça de Catalunya.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Desconeguts

  1. Laura ha dit:

    Les persones misterioses als transports públics sempre hi són presents…el fet de no intercanviar paraules però sí mirades ho fan més emocionant “.” ara fa temps que no em trobo amb cap John Lennon a la Renfe jeje good job!!

  2. Rosa Maria ha dit:

    Tinc uns amics que es van trobar diverses vegades al metro i es van enamorar. Ara ja són pares de família i se’ls veu molt bé.
    El destí?
    Una forta abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s