Les nines de la parada


Com cada dijous, prenien el sol assegudes a la plaça més concorreguda del poble. Les unes en cadires, altres en cotxets i les més afortunades, en gandules. Així s’hi passaven tot el matí. Una dotzena de nines creuaven els ditets de plàstic desitjant ser l’escollida per alguna nena.

La Natàlia era la més presumida de totes. Lluïa una cua de cavall daurada, que encara brillava més amb el sol. Quan ningú la veia, s’allisava el vestit de tul blau cel. Cada vegada que passava una nena davant de la parada, la Natàlia s’imaginava com es divertirien plegades prenent el te en tasses de joguina.

Les cues de l’Íria voletejaven amb la brisa. Mirava de reüll les seves companyes conscient que no era tan bonica com la Natàlia ni duia el millor vestit. Però l’Íria tenia uns ulls verds únics. Qui creués la mirada amb ella es quedaria captivat per la profunditat d’aquells cristalls. No calia que l’Íria parlés o bellugués els braços com els joguets de piles, la serva mirada era prou expressiva.

La Nimba va començar a tremolar. “Ara sí” pensava. Una nena petita que semblava un bombó de xocolata i amb rínxols de carbó, es va acostar saltironejant a la parada. La Nimba i la petita semblaven dues gotes d’aigua, estava convençuda que aquest cop deixaria la parada per jugar amb una companya de carn i ossos. La nena va estirar la faldilla de la seva mare assenyalant la Nimba. Tot i la insistència, la mare va agafar la mà de la seva filla i la va arrossegar perquè no s’aturés. La il·lusió de la Nimba es va esmicolar, tot i això no es va desanimar i es va dir “el que ha de ser per a tu, no t’ho prendrà ningú”.

Cap de les nines coneixia el motiu de la tristesa de l’Arianne. Potser no li agradava el vestit rosa que l’Antònia, la propietària de la parada, li va posar el dia que la va comprar a un marxant francès. La qüestió és que sempre feia el ploricó. Un plor va fer parar les orelles a l’Arianne. Un home amb una nena en braços que somicava es va dirigir a la senyora Antònia. Va demanar una nina per a la seva filla. La senyora Antònia li va mostrar la Natàlia explicant que era la més bonica de totes. L’homa va dubtar i va repassar tota la filera de nines. La seva mirada es va aturar en l’Arianne i va riure, tot dient a la nena “mira, n’hi ha una tant ploramiques com tu”.

Aquell dijous, l’escollida va ser l’Arianne. Tant la senyora Antònia com les nines de la parada no es podien creure que l’expressió compungida de l’Arianne fos capaç de dibuixar un somriure en el rostre d’una nena.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s