Racons de Blanes (I)


“Hi havia una vegada, en un país molt llunyà…”. Moltes històries comencen així. La història de Blanes té un altre inici; però, com els bons contes de la vora del foc, té anècdotes, moments tensos i victòries. La vila que coneixem avui és el resultat que els blanencs han teixit des de l’època dels Vescomtes de Cabrera, quan els indians van tornar de l’altra banda de l’oceà, fins els bombardejos de la Guerra Civil i com s’ha tornat a aixecar en les dècades posteriors.

Els primers que van trepitjar el que ara coneixem com Blanes van ser la tribu íber dels indigets. El nom, però, el van posar els romans. Els llatins van fundar Blanda-Blandae sobre dos turons a banda i banda de la riera. Segles després, ja en l’Edat Mitjana, el cognom dels Cabrera va ser clau en la història de la població.

Els vescomtes de Cabrera van ser uns dels nobles que es van refugiar als Pirineus quan els àrabs van envair la península Ibèrica l’any 711. Els van anomenar així perquè es van instal·lar en una contrada on només podien arribar les cabres. Al segle XV, van fer construir el conjunt gòtic del palau i l’església de Santa Maria.

El palau es va convertir sobretot en la residència de les dones de la família ja que els homes acostumaven a lluitar en terres llunyanes. La vescomtessa Violant de Prades, dona de Bernat Joan Cabrera, no va escatimar en privilegis per als vilatans. Qui busqui el palau, però, no hi trobarà un castell de conte. Les tropes franceses el van destruir el segle XVII i ja només en queda la part de la façana que s’abraça amb l’església.

Els blanencs no tenien parròquia. Per això, cada vegada que anaven a missa havien de creuar el pont cap a Tordera. Amb la construcció de l’església de Santa Maria, es va acabar aquest problema. Des de les escales de l’edifici, es veu el mar. Però també es veuen els capitells de la porta, amb peixos i altres motius mariners.

Els pescadors i mariners, tenien devoció per la Verge de l’Esperança. Per a ella, van construir l’Esglèsia de l’Esperança fora de les muralles el segle XVI. Van fer una capella petita però amb un gran porxo. Els feligresos encara hi porten exvots, maquetes de vaixells en agraïment per l’ajut de la verge.

El carrer Nou és, de fet, el menys indicat per dur aquest nom. En aquesta via, s’hi troba la casa més antiga de la vil·la, del segle XV. Aquest immoble era testimoni del tragí de carros que anaven cap al Palau.

L’Edat Mitjana també va ser l’edat de les grans epidèmies, causades per mala higiene a  les poblacions. Els blanencs, però, van tenir sort. La vescomtessa de Cabrera Violant de Prades va demanar construir una font pública el 1438. La font es va decorar amb l’estil gòtic; de fet, és una de les poques fetes amb aquest estil, que  es reservava per als grans edificis. El gremi dels pellaires, els qui treballaven la llana, es van ocupar del manteniment de la font. Actualment, la font gòtica ja no raja aigua. Sí que ho fa la seva germana petita, una font metàl·lica que hi ha a l’altra vorera del carrer Ample i que imita els ornaments gòtics. Però aquesta ja és una altra història
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Moments i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Racons de Blanes (I)

  1. Montserrat Soler ha dit:

    Quan sabem la història dels llocs que visitem els veiem amb uns altres ulls i un gran respecte per tot el que ens transmeten.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s