Il Maestro Sarotti


– N’he vist de més ràpids muntant un clarinet! Violins, afineu!

Així començaven tots els assajos amb el Maestro Sarotti. Va passejar-se fins el faristol amb més aires de supèrbia dels que ja acostumava a gastar. Es va plantar davant de l’orquestra i va començar a donar copets amb la batuta. De fet, ho feia per sentir-se el centre d’atenció, perquè els músics ja estaven pendents d’ell després de l’escridassada inicial.

Tenim un concert d’aquí a tres setmanes. – Va fer una pausa, esperant alguna reacció en el seu públic. – És clar, no he dit on. Al Metropolitan de Nova York. Tocarem Gershwin. No hi ha res més a dir.

L’orquestra va esclatar en eufòria, l’escenari del Metropolitan era un caramel massa llaminer per compartir la fredor del Maestro. El director va tornar a donar copets amb la vara per començar l’assaig. Es va acabar aviat la celebració.

Una setmana després, el Maestro llegia una partitura al piano de cua que va aconseguir entaforar en el living del seu loft. Una trucada el va despertar de la seva abstracció i també del somni del Metropolitan. El pianista que havia d’interpretar la Rhapsody in Blue s’havia lesionat i no podrien comptar amb ell. Després de penjar el telèfon, va descarregar tota la ràbia llançant la partitura de Gershwin a terra. Va buscar entre piles de partitures i va treure la pols a uns pentagrames manuscrits.

L’endemà mateix va presentar l’obra que ell mateix havia composat als músics. A partir de llavors, els assajos van ser més insuportables. Sarotti es va tornar més exigent encara. Era capaç de percebre la mínima desafinació o un petit contratemps. Els crits eren constants i se sentia més vegades la frase “No s’interpreta així!” que cap altra melodia. La tensió es feia més palesa en cada assaig. El percussionista estava fart perquè amb tantes correccions, mai arribava el seu torn. La secció de corda ja no sabia si ajustar més o menys l’arc i les cordes per superar la censura auditiva del Maestro.

La nit abans del concert, els músics es van reunir en una de les sales socials de l’hotel de la Gran Poma. Per a aquelles trobades, els membres de l’orquestra havien fixat unes normes: no es podia parlar del concert de l’endemà, ni de la partitura, ni de música en general i, per descomptat, en Sarotti no hi podia participar. Aquella nit, però, el directori va aparèixer cridant: “Us he estat buscant! Tots a muntar els instruments, he decidit fer un assaig d’última hora. Hi ha passatges que fluixegen”.

Aquella va ser la gota que va fer vessar el got de l’Alain, el trombonista. Es va aixecar del sofà i es va encarar al Maestro: “Si tantes ganes en tens, assages tu sol. I saps què, el concert de demà també te’l fas tu”. Altres veus es van afegir al motí musical. Alguns van exposar el malestar dels últims dies i els més atrevits van declarar estar fins el cap damunt de l’egocentrisme del director. Un per un, els músics van desfilar davant del director. L’Alain va prendre la davantera del grup i va ironitzar “Va, nois, qui s’apunta a veure un musical de Broadway?” En pocs minuts, Sarotti va quedar sol, amb les partitures manuscrites a la mà. Va reflexionar sobre el seu comportament i es va adonar que no havia estat prou respectuós amb els músics.

Va baixar corrents al vestíbul i es va aturar davant la porta circular sense saber ben bé on anar. Llavors va recordar les paraules de l’Alain. Va agafar un taxi i va demanar que el portés a qualsevol teatre de Broadway, estava disposat a recórrer tota l’avinguda per trobar-los. Per sort, els músics no havien optat per cap transport públic i Sarotti els va veure dos carrers enllà de l’hotel. Va fer aturar el taxi, va allargar un bitllet i va deixar el vehicle sense esperar el canvi.

– Nois, si us plau, escolteu-me! – Els músics es van aturar en sec en sentir la seva veu. Els va sorprendre veure’l amb el cap cot i sense un bri de supèrbia. – La peça que he composat només és un paper guixat sense els vostres instruments. Necessito que cadascú hi posi el millor que té per fer-la única. L’obra es mereix ser-ho, la vaig composar per a la meva dona quan va perdre la vista. Malauradament, quan la vaig tenir enllestida, ella ja no la va poder escoltar. Us demano que em doneu l’oportunitat de treballar en equip. Sense vosaltres, no serà possible.

Els músics només van posar una condició a Sarotti: que no els digués com interpretar la peça. El concert va ser sublim. No per les indicacions obsessives del director, sinó perquè tota la orquestra van sentir cadascuna de les notes que van tocar.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Il Maestro Sarotti

  1. Aleix ha dit:

    M’agrada la secció “vídeo músical” titulada ‘La partitura de la setmana’, però trobo a faltar per algun lloc el nom del tema i el compositor 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s