Serà com si estiguessis aquí


– Endevina on estic! – és el primer que et dic quan despenges el teléfon.

Tot i els quilòmetres que ens separen físicament, avui estem a prop. Perquè he vingut a un lloc que sé que és important per a tu, com també ho és per a mi. Dius que ho trobes a faltar i et responc que no pateixis, perquè serà com si estiguessis aquí.

Tinc el dia ben planificat. A l’horari, totes les coses que t’agradava fer. Només arribar, localitzo la paradeta de lloguer de bicicletes. Quan el propietari del negoci remena entre rodes i radis penso que estic ben grillada perquè mai he dominat un d’aquests manillars i ja veig a venir que anirem per terra la bicileta i jo. Però una promesa és una promesa. Començo a pedalar una mica poruga. Però, tan bon punt les rodes van girant, recordo com corria per aquest mateix passeig amb la petita bici taronja quan només era un nap-buf. Aconsegueixo donar la volta a l’estany, això sí, amb uns quants esbufecs.

A la Caseta de Fusta ja no hi ha banyistes. Només hi ha un parell de grups d’adolescents que xerren vora l’aigua. Procuro no pensar que quan passi per davant d’ells amb aquesta fila, riuran una bona estona. Però una promesa és una promesa. Faig via cap a l’escala metàl·lica amb el banyador, les sabates de plàstic i l’hipopòtam inflable. Sí, el mateix que portava quan aprenia a nedar. No sento rialles. Segurament els he deixat massa estupefactes per reaccionar. Doncs, au, cap a l’aigua falta gent i ells s’ho perden. Abans de marxar, però, faig l’última bogeria. Em poso a saltar sobre la passarel·la de fusta. Tu ho hauries fet, segur, només per sentir-me xisclar.

Pel camí, m’omplo les butxaques de pedres. Des d’una pesquera abandonada començo a tirar-les d’una en una. Haurien de saltironejar sobre la superfície de l’aigua. Haurien. Quan ja només em queden dues pedres arriba la sorpresa. Fins a tres vegades la pedra gris i plana toca l’estany abans de submergir-s’hi. Després he sentit com en Paf, el drac màgic s’ha queixat perquè li he donat un cop al cap. Perquè tu i jo sabem que no viu al fons del mar, sinó que és un banyolí.

Les vistes són magnífiques, ho aprofito per treure la càmera i fer algunes fotos. Buscar el millor pla em fa perdre el món de vista i el peu esquerre està al límit entre la terra ferma i l’estany. No em puc estar de pensar que si estiguéssis aquí, hauries vingut per darrere i m’hauries espantat amb un “Bu!”. Només espero que m’haguéssis estirat per treure’m de l’aigua.

A l’hora de dinar, toca picnic per descomptat. Entre visita i visita d’una abella empipadora, s’acosta un gat petit i escanyolit. Decideixo compartir l’entrepà amb ell. Així que per no espantar-lo, deixo un bocí de pà amb tomàquet i pernil a terra. El mix devia passar gana perquè en pocs minuts no en queda ni una engruna. Després de l’àpat, vint minuts de migdiada a l’ombra.

Quan em desperto, arrenco una pàgina de la llibreta que sempre porto al damunt. Hi escric una frase que vaig llegir en una novel·la “De vegades, el viatge més llarg és la distància entre dues persones”. Plego el paper amb forma d’avió i l’enlairo. Qui sap on arribarà. Potser demà te’l trobes a la porta de casa.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s