Fotografies a la bústia


Feia mesos que esperava una resposta. El dia que les tropes franquistes van entrar a Barcelona, va passar hores i hores pendent de la porta. Però l’Abel no va tornar. Els afusellaments i les venjances havien acabat convencent la Matilde que el seu germà havia mort. Però tampoc s’atrevia a preguntar pels hospitals o a la policia si se’n sabia alguna cosa. Qui l’ajudaria a buscar un soldat republicà? En Jaume. Segur que ell hauria mogut cel i terra per trobar l’Abel, però del seu marit només en quedava una medalla. El tros de metall que portaven a les vídues.

Va despertar en Marcel, que s’havia adormit a la seva falda:

– Va, que baixem a la pròxima parada.

– Aquí viu el tiet, mama? – va dir el petit mirant per la finestra del cotxe de línia.

– No. Anem a casa d’un amic del tiet, a veure si ens diu on és.

En Dídac vivia en una casa de pagès. La Matilde va demanar a en Marcel que anés a veure les gallines i la resta d’animals mentre “els grans parlaven”. L’exclusió no li va fer gaire gràcia al vailet, però obedient com era, va anar cap al galliner. La Matilde i en Dídac van seure al menjador. Ella va anar al gra, sense circumloquis.

– On és l’Abel?

– Per què vols remenar tot això, Mati?

– Perquè ja m’he hagut de resignar a no trobar el meu marit. Del meu germà, no sé ni si és mort. Ho haig d’intentar. Tu vas lluitar amb l’Abel i en Jaume. T’anomenaven en totes les cartes. Per força en saps alguna cosa.

– El que sé és que vaig prometre a tots dos que et protegiria si els passava alguna cosa. Venen temps difícils i estàs sola, no te la juguis.

En Marcel va interrompre la conversa. Va entrar a l’estança plorant.

– El gall m’ha mossegat!

La Matilde va anar a mirar el dit que el nen li ensenyava. La mare li va fer un petó a la ferida invisible prometent-li que així es curaria. Després li va aconsellar que visités els conills, que tenien un caràcter més afable. Quan el petit va tornar a sortir, en Dídac es va acostar a la Matilde:

Va morir, una bala perduda. Et diré on el vaig enterrar.

A la porteria de casa van trobar la senyora Dolors, que els va interrogar sobre on havien anat.

– A veure gallines, un gall malcarat i conills! – va explicar en Marcel.

– Així que heu anat al camp… – la senyora Dolors sabia que els nens de quatre anys no menteixen.

– A una masia! La casa d’un amic del…

– Marcel, anem! Que ja és hora de dinar. – La Matilde va preferir tallar la conversa abans que el petit expliqués massa detalls.

– Sí, té raó la teva mare. Per cert, teniu una carta a la bústia.

La Matilde va agafar el sobre i, sense obrir-lo, va fer via cap el pis. Va esperar que en Marcel parés la taula per treure la carta de la butxaca. Enlloc va trobar ni el seu nom, ni el del remitent, ni segell. Dins el sobre hi havia una fotografia. L’excursió familiar a Collserola. Feia 15 anys d’aquell dia. Ella estava enfilada dalt de la branca d’una alzina. A terra, hi havia l’Abel. El que la fotografia no explicava és que el seu germà, nou anys més gran, l’havia ajudat a enfilar-se.

El dia que va anar al terraplè que en Dídac li havia indicat va portar aquella fotografia. Va preguntar a uns pagesos que sembraven un camp proper si s’havia produït alguna batalla allà.

– No, impossible. Les tropes no van passar per aquí. – va respondre el més gran.

– M’han dit que aquí van enterrar un home. – necessitava que l’ajudessin a cavar o sigui que va utilitzar un recurs a què no li agradava recórrer. – si us plau, és el pare del nen – va dir abraçant en Marcel de tal manera que li tapava la boca abans que el petit la corregís. Sempre defugia la compassió dels altres, però aquest cop va aconseguir el que volia.

Els pagesos van remenar tota la terra del terraplè sense resultat. Quan ja marxaven, el pagès més gran va cridar la Matilde:

– Sap del cert que va morir, oi? – La Matilde va preferir no respondre i continuar el camí cap a casa.

Encara no havia tancat la porta del carrer i en Marcel ja pujava els graons de dos en dos.

– T’he dit moltes vegades que vigilis. Un dia, fent això cauràs.

– Mira mama! Tenim carta, tenim carta!

A la bústia, hi havia un sobre com l’últim, buit de lletres.

– De qui és? Què hi ha?

– No sé qui l’envia. Hi ha una fotografia.

– A veure, a veure! – En Marcel es va posar de puntetes per tafanejar.

– És del dia que ens vam casar el teu pare i jo.

– Però aquest no és el papa. És el tiet!

Una altra fotografia. Qui enviava aquelles fotografies la coneixia. No va voler espantar el nen, així que va fer com si res. Li va agafar la mà i li va dir que pujarien plegats les escales, poc a poc i amb bona lletra.

L’endemà es va presentar sense avisar a casa d’en Dídac. Aquest cop, però, va deixar en Marcel a casa. No li agradava que es quedés sol, però no volia que presenciés la conversa.

– Em vas enganyar. El meu germà no estava enterrat on em vas dir. Allà no hi havia cap cos. Ni hi va passar cap columna.

– Ja et vaig dir que era millor deixar les coses com estan. Ja puc tenir prous problemes per haver lluitat al costat de la República com per donar-te més informació sobre el que va passar al front. Deixa-ho córrer, si us plau!

Pas barrat. La Matilde va entendre que si volia saber què se n’havia fet de l’Abel, havia d’estirar un altre fil. Va recordar les paraules del pagès. I si l’Abel no havia mort? Va anar a l’Hospital Clínic i va demanar veure les llistes de baixes. Va resseguir un per un els noms de soldats morts. Però enlloc hi va trobar l’Abel Fortuny. N’estava convençuda, l’Abel estava viu. No ho podia demostrar, però la intuïció femenina li deia. Quan va arribar a casa, la porta del pis era oberta.

– Marcel! Per què has obert la porta?

El nen no va respondre. La Matilde va cridar-lo cada vegada més fort per tots els racons. Va obrir armaris, va buscar sota el llit però el petit no hi era. Va sortir a l’escala i va baixar a la porteria. La senyora Dolors va sortir a veure què passava.

– Ha vist el meu fill?

– Sí, ha sortit a passejar amb un home d’uns trenta anys. De poc no els troba, fa una mitja hora que han marxat. El nen anava molt content. Deia que veuria els animalons.

– L’haig d’anar a buscar ara mateix.

– Per cert, el jove ha deixat aquest sobre per a vostè.

Un altre sobre i una altra fotografia. El primer retrat d’en Marcel. Tot just acabava de començar la guerra. L’Abel va insistir a la Matilde i en Jaume que portessin el nen a un retratista. Deia que volia dur una fotografia seva quan marxés amb les tropes. L’Abel s’havia emportat la imatge amb ell; si havia desaparegut, la foto s’hauria d’haver esfumat també.

La Matilde va entrar a la masia d’en Dídac sense demanar permís i feta una fúria. Al menjador, hi va trobar un home dret d’esquena a ella.

– Fes el favor de dir-me on és el meu fill!

– Tantes ganes de veure’m i quan ho aconsegueixes em parles amb aquest to? – L’home es va girar, però no era en Dídac sinó l’Abel. La Matilde va anar cap a ell, el va abraçar i després li va clavar una bufetada.

– Hi ha coses amb les que no es juga, Abel.

– Això és el que volia que entenguessis. El nen està bé, deu estar estirant les orelles de tots els conills. – La Matilde va fer la intenció de sortir a buscar-lo, però el seu germà la va aturar. – La guerra no ha acabat, seguim lluitant des de la clandestinitat. Per això necessito estar deslligat de tot. Si corre la veu que estic viu, em vindran a buscar. Jura’m que faràs com si hagués mort al front i et pots endur en Marcel a casa.

En Marcel va pujar les escales a poc a poc.

– Vaja, avui vas amb cura.

– I tant, no vull que em caigui el conill de les mans.

La Matilde va trobar un nou sobre a la bústia. No va poder contenir les llàgrimes quan va veure la fotografia. Era del front. En Jaume i l’Abel, junts, somrient, com si li agraïssin el seu silenci.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s