No donem carbasses als panellets


Ella va entrar al menjador tremolant.

– I el moscatell? – va preguntar ell.

– No l’he agafat. M’acompanyes a la cuina, si us plau?

– Què et passa? Estàs pàl·lida.

– He… he sentit un soroll estrany a la cuina.

– Va, va, que no em col·les el gol.

– T’ho dic molt seriosament.

– Ja veig que si no vinc amb tu, no hi haurà un últim gotet de moscatell.

La cuina estava fosca, només entrava un tímid raig de la lluna per la finestra del celobert.

– Em pots dir què has sentit? Aquí hi ha un silenci sepulcral. El pròxim cop em dius que porti jo les coses a taula i…

Es va sentir un petit gemec.

– Ei, aquí hi ha algú.

– T’ho he dit, t’ho he dit!

– Obre la llum que vaig a mirar…

– No, no, no. Però què dius!?

– Què?

– Farem com a les pel·lis de por, que van directes a on hi ha el “zombi”?

– Va, dona, en el rebut del pis no ens inclouen els “zombis”.

Ella va prémer l’interruptor. El fluorescent va il·luminar cada racó de la cuina amb un to blanc nuclear. Ella es va amagar darrere l’esquena d’ell per no veure res.

– Tranquil·la, aquí no hi ha ningú.

– No? I el sorollet, què? – encara no va voler sortir de la cuirassa humana.

– Ara ja no se sent. Va, tornem a taula.

Quan van apagar el llum, el gemec es va convertir en un plor.

– Hi torna! Hi ha alguna cosa! No ho sé, remena a veure què trobes.

– Si és clar, a mi sempre em toca la millor part.

Van repetir l’operació. Aquest cop, ell va aixecar la fregidora, va enretirar la trituradora i es va enfilar a l’escala per mirar sobre la nevera. Quan ja anava a obrir tots els armaris, el somiqueig es va repetir.

– Molt bé, ara ja és nostre.

– Què vols dir? – ella es va encongir més a les seves espatlles i el va abraçar.

– Shhhhhhh para bé les orelles, a veure d’on ve el plor.

– D’allà. – ella va assenyalar una plata coberta amb un drap de cuina.

Es van acostar sigil·losament. Efectivament, alguna cosa plorava sota el drap. Ell el va apartar d’una revolada. Hi van trobar un panellet de pinyons. L’últim que havia sobreviscut al sopar.

– Es pot saber amb què has fet els panellets aquest any perquè un d’ells estigui plorant?

– He seguit la recepta de ma mare, a mi no em miris. Què et passa, panellet?

– Estic tip de la nit del 31 d’octubre. Des que en diuen “jàlouin” no és el mateix. Fa anys, els nens esperaven aquest dia per arromangar-se i fer boles de massapà. I després ens treien els pinyons d’un en un, i ens cruspien d’una queixalada. Com els agradava! Ara només els fa il·lusió buidar una carbassa. El moniatos també són de color taronja i en comptes de desbudellar-los, te’ls pots menjar. Alguns nens fan rebequeries als centres comercials perquè els pares els comprin la disfressa més terrorífica. Què fan per Carnestoltes, doncs? I què me’n dieu de l’olor a castanyes torrades? És tan agradable sentir-la pel carrer un vespre fred i plujós.

– Però nosaltres fem panellets, coem moniatos i torrem castanyes.

– Així m’agrada. Si us plau, continueu celebrant la Castanyada. No doneu carbasses a la Castanyada.

Cançons recomanades per a la lectura:

http://www.youtube.com/watch?v=i199oE8deAI&feature=related

http://www.goear.com/files/external.swf?file=7766d37

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s