Una imatge val més que mil paraules?


‘Visa pour l’image’ és un dels festivals de fotoperiodisme més importants del món. Se celebra cada any a Perpinyà. Per primer cop en 23 anys d’història, el festival ha sortit de la ciutat francesa i s’ha instal·lat fins al 28 de maig a Barcelona. Per a molts, el fotoperiodisme exemplifica la frase “una imatge val més que mil paraules”. L’exposició ‘Més fotoperiodisme’ del CCCB és un bon lloc per posar a prova aquesta hipòtesi.

Un argument a favor és que una instantània és capaç de captar l’essència d’una notícia. Dues de les notícies més destacables del 2011 van ser la primavera àrab i el tsunami del Japó.

‘Els camins de la revolució’ va portar a Yuri Kozyrev  pels punts neuràlgics de les revoltes al nord d’Àfrica. El fotoperiodista va detectar moltes semblances entre els diversos esclats de llibertat: revolucionaris joves, convocatòries a través de les xarxes socials i la manifestació no violenta com a arma. Però després de viure la primavera àrab des de primera línia, Kozyrev va entendre que cada revolució havia de ser estudiada en el seu context. Per exemple, la revolució a la plaça del Canvi del Iemen estava condicionada per l’extrema pobresa i l’alt analfabetisme de la població; a la plaça Tahrir del Caire, es va concentrar gent de qualsevol classe social i religió; els manifestants de la plaça de la Perla de Bahrain donaven flors a la policia en senyal de pacifisme; i a Líbia, en canvi, la revolució no es va gestar en cap punt de trobada.

‘Japó, març 2011’ recull fotografies de diversos autors japonesos. L’11 de març de 2011, un terratrèmol de 8,8 graus a l’escala de Richter va sacsejar l’arxipèlag nipó. Posteriorment, una onada de 20 metres d’alçada va engolir cases, vehicles, vaixells, i només en va quedar runa. Tot i això, les imatges que perduraran en la memòria col·lectiva no seran els cotxes apilats com si fossin joguines sinó la reacció dels japonesos. Fins i tot, hi havia qui es preguntava: “per què no els veiem plorar?” Aquesta exposició recull imatges de dolor i llàgrimes, però també expressions d’impotència. Fins i tot, hi ha un home que treu a passejar el gos entre muntanyes de runa pocs dies després de la catàstrofe, com si ens recordés que la vida segueix.

El fotoperiodisme també explica històries que potser no omplen primeres pàgines però els seus protagonistes tenen molt a dir. En el projecte ‘Em dic Filda Adoch’, Martina Bacigalupo cedeix la paraula a una dona ugandesa. Filda Adoch escriu els peus de foto en primera persona i narra com és el seu dia a dia. Tot i haver perdut una cama per una mina, és una dona forta que s’encarrega de tirar endavant la seva família. Adoch ens regala ensenyaments com “veig que amb la meva força, podria vèncer qualsevol persona amb dues cames”. El cas de Filda Adoch fa trontollar la hipòtesis comentada a l’inici. El reportatge té imatges molt bones, retrats que revelen l’ànima de la persona, però les fotografies guanyen intensitat acompanyades pel testimoni de la protagonista.

Potser per això en diem “fotoperiodisme”, com una simbiosi entre les paraules i les imatges. No es tracta que unes valen més que les altres sinó que juntes tenen més força.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Exposicions, Moments i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s