Sota el llençol


Era una nit xafogosa de juliol. El mercuri s’havia entestat en no baixar tot i que ja era la una de la matinada. Va decidir que ja era hora de ficar-se al llit, però un neguit havia foragitat la son ben lluny. Sense pensar-ho dos cops, va fer volar la flassada amb un moviment de braços sec. Va esperar notar com la tela la cobria completament. Era una d’aquelles nits en què t’amagues sota el llençol. No per fred, sinó perquè durant uns minuts, creus que allà ets immune a les preocupacions. Encara que només sigui per uns minuts.

Sota el llençol no se sentia cap soroll, hi va trobar la pau que havia necessitat durant tot el dia. Primer s’hi va arraulir com un bunyol. Passada una estona, les cervicals van començar a expressar la seva disconformitat amb aquella postura. Així que es va desplegar del tot. De tant en tant, treia un peu a l’exterior perquè, tot i que sota la roba s’hi sentia protegida de qualsevol disgust, feia calor. Aquella tranquil·litat embolcallada li va retornar la son i es va quedar adormida.

Mentre dormia, les preocupacions van travessar la cuirassa de fil. Els pitjors malsons no són aquells en què tenim la sensació de caure per un precipici, perquè al capdavall sabem que no són reals. Aquella nit, van anar passant la impotència de no poder solucionar tot el que voldria, el pes d’un silenci dens ple d’interrogants i d’incertesa, i paraules que hauria preferit no escoltar mai i que ara es repetien incansablement. Tots els maldecaps dels quals es volia refugiar, s’havien concentrat en una desfilada onírica de mal gust.

Es va despertar de cop, amarada de suor. Encara es va resistir a desfer-se del llençol. Va tardar uns segons a aterrar i adonar-se que estava al llit, sota l’escut de roba. Quan els ulls es van acostumar a la foscor, va alçar les mans i va mirar a través del teixit. S’hi veia la llum groguenca que projectaven els fanals del carrer en la finestra i, al fons de l’habitació, s’intuïa la porta de l’estança.

Va ser llavors quan es va adonar que aquella cuirassa no era tan forta, de fet, si fixava la vista podia veure l’entramat de fils i els espais mil·limètrics que s’hi formaven. Va pensar que encara que ara veiés el món borrós i emblanquinat passat pel filtre de roba, la vida seguia, amb alegries i preocupacions, i no serveix de res quedar-se sota el llençol.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s