El meu col·legi electoral


Cada jornada electoral, tornem al poble per votar. Així pots acabar de reflexionar el vot durant el trajecte, si és que no ho has fet durant la jornada anterior. També  retrobes gent que fa temps que no et veu i et saluda amb un “què gran estàs” (comentari que d’aquí a uns anys ja no farà tanta gràcia).

A l’entrada del col·legi electoral, la gent s’ha aturat davant d’uns cartells de colors llampants. Resulta que en jornades electorals, el poble es divideix en una meitat esquerra i una dreta. I comença el debat “sé molt bé on visc, però no sé si és la dreta o l’esquerra del poble”, “això de dreta o esquerra com es mira?”, “no és la mateixa esquerra si mires cap a la riera o cap a la muntanya”. Finalment, el mosso d’esquadra de la porta decideix intervenir i assenyala un plànol del poble que clarifica la divisió.

L’aula on hi ha les urnes és plena de murals ben colorits. Mentre bado amb un de la tardor, dos homes comenten: “fa tant temps que voto pensant en qui no vull que guanyi, que ja no sé quin partit és el que m’agrada més”. Ara entenc que vol dir allò del vot útil. Descarto seguir el seu consell, vaig cap a la taula on hi ha els sobres i les llistes.

El fuster intenta triar papereta però no se’n ensurt. Tothom qui se’l troba li demana que passi per casa a revisar una porta que grinyola, el marc de la finestra que no tanca o la persiana encallada. El pobre no veu el moment de dedicar-se a plena consciència a triar. El senyor Aiguader s’hi ha acostat i li ha plantejat fer un moble a mida per a la que serà la seva tercera residència. El senyor Aiguader no se li desenganxa mentre el fuster s’acosta a la mesa. Mentre trio llistes, la veu del fuster crida l’atenció de tots els que estem a l’aula “veus, xerrant, xerrant, ara no sé si he posat la papereta al sobre o he votat en blanc!”

Només hi ha dues persones entre l’urna i jo. Qui ara vota és el fill del propietari de la ferreteria. A la mesa electoral el feliciten perquè és la primera vegada que pot votar. El noi entrega tot cofoi els dos sobres. Però, quan li demanen el DNI, comença a suar de valent. Regira totes les butxaques de la caçadora i el texà. “No pot ser, me l’he deixat a casa”. Els membres de la mesa somriure amablement comprenent la seva inexperiència. “Guardeu-me els sobres que ara torno”.

Mentre tot això passava, el propietari de les caves Turó s’ha girat i m’ha demanat un bolígraf. He remenat la bossa i li he donat un que sempre porto per a emergències. Ha tret la papereta blanca i en el dors hi ha escrit: “Tornem-ho a intentar”. Quan el jove votant ha marxat, l’home ha tancat el sobre de nou. En el moment de votar, la presidenta de la mesa i ell es miraven d’una manera especial. Pel poble expliquen que quan eren joves havien estat molt enamorats però a la família d’ell no li agradava que sortís amb la dependenta de la fleca. Qui sap si aquell vot nul tindrà més força que els diners de la família Turó.

Després de sentir “ha votat”, giro cua. Sortir del col·legi electoral comporta una bona estona perquè, amb la feina feta, aprofites per xerrar. En el trajecte de tornada, t’adones que el poble ha canviat tant com tu, però encara t’hi sents “com a casa”.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Actualitat, Política i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El meu col·legi electoral

  1. Montserrat Soler ha dit:

    M’agrada que valoris les teves arrels. Conservar l’amor per les nostres arrels ens fa gaudir d’uns sentiments que tenim molt amagats dins, perquè corren per les venes fins que arriben al nostre cor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s