“Sempre saludava”


Ja havia gravat plans de l’edifici, de la cinta policial que n’impedia l’accés i dels curiosos que s’aplegaven a la porta. Va pensar que algunes declaracions de la gent del barri podrien completar la notícia. Va mirar el rellotge i va calcular que tenia prou temps abans de tornar a la redacció per editar el vídeo.

Primer es va dirigir a una dona d’uns setanta anys que feia tots els possibles per traspassar el cordó policial. Li va preguntar si coneixia el presumpte narcotraficant.

– Era el veí de sobre. Un noi molt amable i servicial. Miri, una vegada, hi va haver una fuita d’aigua al seu pis i la inundació em va causar una taca d’humitat molt gran a la cuina. Doncs ell mateix va venir un dia amb escala i pintura i es va encarregar de solucionar-ho. Si ens trobàvem a la porta, sempre cedia el pas. A més, sempre saludava. No m’esperava pas que el detinguessin. Pensi que quan he sentit els crits dels policies,…

 La va haver de tallar perquè també volia prendre el testimoni de més veïns i de segur que aquella dona hauria volgut parlar tot el matí davant la càmera. Va anar a trobar un grup de cinc nois joves amb cara de ressaca. Els va fer la mateixa pregunta.

– Bé, si, de fet, no… Vivia dos pisos per sota. Era un tio molt estrany. Només ens creuàvem a la porteria quan nosaltres tornàvem de festa els divendres. A l’ascensor, sempre comentàvem que alguna cosa portava de mans. Tenia un comportament estrany excepte en una cosa: sempre saludava.

 Els va agrair la col·laboració i va deixar de gravar. Sincerament, dubtava de la fiabilitat d’aquelles declaracions. Se’ls veia de lluny que l’operació policial els havia enxampat tornant al pis d’estudiants després d’una nit boja. Segurament, encara estarien enterbolits per l’efecte de l’alcohol.

Quan agafava el trípode per anar a buscar un altre entrevistat, se li va acostar una dona d’uns trenta anys llargs. Li va preguntar què havia passat. El periodista va explicar que els Mossos d’Esquadra havien detingut el veí del 3r 1a acusat de tràfic de drogues i que ara estaven escorcollant el pis. A diferència dels altres veïns, ella no es va sorprendre; va esbossar un somriure irònic.

 – No m’estranya gens. Treballo en el bar de la cantonada. Obro el local molt aviat, a les vuit del matí. Ell sempre venia a aquella hora, però no perquè sortís de casa sinó perquè en tornava, un horari molt estrany. Un dia, vaig fer broma sobre el tema i es va posar molt agressiu dient que no n’havia de fer res. També demanava utilitzar el telèfon públic. De fet, era l’únic client que encara trucava des d’allà; ara que tothom té mòbil, les cabines han caigut en l’oblit. Fa dos dies, va acabar a crits amb l’interlocutor. Parlava d’algun intercanvi que no havia sortit bé. Després va marxar molt irat, ni va pagar el cafè. Ahir ja no es va presentar. Posaria la mà al foc que l’intercanvi de què parlava té alguna cosa a veure amb la detenció. El més curiós és que tot i ser molt esquerp, sempre saludava.

 Una hora després, els agents van sortir de l’edifici amb kilos de cocaïna que havien trobat en diverses maletes al pis del processat. Els veïns es van quedar bocabadats. Però quan els policies van treure la cinta blanca, vermella i blava, cadascú va tornar a casa com si no hagués passat res. La veïna de sota, els joves de dalt i la cambrera van encendre el televisor esperant veure el seu particular debut a la petita pantalla.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Narracions breus, Persones i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s